LA BANDA AMPLA ÉS ESTRETA. LA MEMÒRIA DE CIU I EL SEU DIRECTOR I

El Govern ha començat la seva campanya. A quatre dies de l'estrena del Director estrella del Memorial a TV3 es dedica un programa del Banda Ampla a manipular el concepte de Memòria Històrica, primer sota el subtítol "Què en saben de la guerra?" No és un enunciat casual, és pervers, no posen cap adjectiu  a la guerra és com si hagués arribat com la grip. Si haguessin titulat “Els interessa la Memòria històrica?” hagués estat més "complex", però van aconseguir parlar de Memòria utilitzant només el període de la guerra portant el tema on ells volen, altre cop al reduccionisme, a les víctimes d'un conflicte, especialitat del Director. Van portar els fills i nets dels que van ser assassinats entre el 36 i el 39, de tots dos "bàndols" que es el que es volia escenificar. Els assassinats pels antifeixistes eren quasi sempre només per ser catòlics, persecució religiosa de bona gent sense component polític. Els assassinats per ser antifeixistes reconeguts tots com republicans eren persones polítiques i alguns van ser assassinats perquè ells havien matat abans, fins al punt que una dona va confessar que el seu pare republicà va ser assassinat i que no ho havia dit mai res perquè pensava que el seu pare era dolent perquè es va significar. Van sortir moltes vegades la paraula perdó i la paraula venjança volent confondre la necessitat de justícia amb revenja, fins i tot hi havia un entusiasta de la transició. Exceptuant quatre intervencions no es va situar a l'audiència en la veritable realitat: la d’un cop d’estat que va donar pas a una llarga i repressora dictadura. Aquest programa ha estat també una prospecció de mercat amb les seves enquestes amb resultats que potser no esperaven: el 75% pensa que s'han de jutjar els crims franquistes i que les ferides no estan tancades i amb una pregunta dirigida van obtenir la seva conclusió: al jovent no l'interessa aquest tema, intentant posar una data de caducitat. En conclusió, un programa de caire cristià al qual només va faltar que els presents es donessin la pau com a missa.

Uns dies abans van entrevistar al Director del Memorial a L’entrevista del 3/24, la periodista que s’encarrega d’aquesta secció en un moment de dubte i incomoditat no trobava els adjectius adients per catalogar les víctimes, però va parlar de bàndol roig en diferents ocasions. La Memòria és un tema més conflictiu de tractar que la pròpia actualitat potser perquè per molt que ens diguin no és passat sinó present. En aquesta entrevista el Director va tornar a fer servir com exemple de gestió de Memòria el de un país africà on ell va treballar perquè si les víctimes formen un col·lectiu sense color no importa el victimari, ni les causes del conflicte, és el mateix un genocidi derivat d’un fet colonial (1991) a Ruanda que un cop d’estat feixista als anys 30 a l’estat espanyol, els morts causats entren tots al conjunt universalitzat de víctimes i la seva memòria i la seves raons s’esvaeixen.

Entrevista Director Memorial

Primer titular

Segon titular

Recordem també la censura del documental "Monarquia o República?" que després de diferents revisions tisora en ma encara no s'ha emès. Ara és el PP qui s'oposa.

Col·lectiu Republicà del Baix Llobregat

PRESENTS A L'HOMENATGE DE FRAGA. LA MEMÒRIA DE CIU I EL SEU DIRECTOR II

CIU no és un partit de demòcrates que es posicioni clarament contra la dictadura franquista i el seus crims. És un partit covard que no dóna la cara, que vol ser correctament polític, ajustant-se a l'esperit de la transició. Un espai on pot nedar, guardar la roba, treure'n profit i postular-se com un partit allunyat de la dreta espanyolista enganxada a la seva gloriosa història de salvadors colpistes. Però aquesta imatge s'esmicola perquè se'ls ha vist el llautó. Ja no serveix això d'estic però no, però sí, no es pot estar present a l'homenatge d'un Fraga que sense "tacar-se les mans de sang" ha marxat amb molts morts a l'esquena i excusar-se en que no han aplaudit, haurien d'haver marxat com van fer altres, la  majoria minoritària. CIU ha estat un partit que com el PP a Espanya ha aglutinat tota la dreta catalana, des de la més ultra, ultra-catòlica d'unió als que es consideren de centre, però que fan pinya entorn dels seus interessos que estan per sobre de pàtries, llengües i ciutadans, són els fills de l'oligarquia estàtica del país. CIU ha viscut d'haver rendibilitzat allò anomenat seny català que ells han convertit en un conservadorisme extrem, com si ser sensat fos estar en el punt correcte a l'hora correcte en que es reparteixen els guanys a qualsevol preu, sense cap dignitat. Qui no es recorda de l'encaixada de mans de Pujol i Aznar després del Pujol enano habla castellano. El sentit comú del poble diu que no et poden tallar la mà i que et tornarà a créixer, nosaltres no som llangardaixos, de retallar drets i llibertats no vindrà prosperitat i democràcia. Ara tornen aquells temps on el diable petit signa pactes amb el diable gran negant que això els obligui a res, ben al contrari, ells es consideren els amos de les tisores, els precursors de les retallades, els primers de la cursa de la vergonya. I aquestes retallades van arribar al Memorial Democràtic. Sota la gran excusa de la crisi es prenen mesures polítiques disfressades d'econòmiques, mentre diuen que ho fan per evitar riscos personals, però no per la nostra seguretat tancant l'edifici de Via Laietana sinó la seva. Per a  continuar vetllant per una memòria feta a mida dels interessos del Govern i dels seus socis. Així el Memorial ha acabat, com tants que sí sabien del significat de democràtic i que mai van sortir d'allà, al Castell de Montjuïc.

Continuen explotant els petits rèdits d'aquesta imatge tant profitosa en temps sense majories absolutes on portaven la clau de decisions, del seu benefici, segueixen jugant als bons demòcrates que no han trencat un plat. De vegades fins i tot treuen la seva petita trajectòria de lluitadors contra el franquisme, la presó, inclús el seu màrtir sempre amagat, Carrasco i Formiguera. Així és més complicat posar en evidència la veritable naturalesa d'aquest govern dels pitjors, perquè per a ells carnestoltes és tot l'any i no deixen veure al complet el seu rostre que costa diferenciar del PP, que se'ls està menjant un espai que es pensaven que era seu i inconquerible.

Jugant el seu paper de sempre ens arriba l'anomenament del nou director del Memorial Democràtic. Un personatge amb una autoestima a prova de bombes, amb un currículum que tant ell com el Govern pensen que és immillorable, amb tarannà dialogant, com els negociadors de les pel·lícules que ja sabem en realitat el que volen, la rendició a canvi de res. Com a carta de presentació porta la seva maleta plena de participacions en optimistes "tancaments de ferides" de conflictes a l'Àfrica i a l'Orient Mitjà. Això si que ens deixa bocabadats, perquè el seu perfil està molt allunyat del que necessita el Memorial. És el nou director un home que parla de feixisme, de dictadura repressora, de crims franquistes sense embuts i quan estàs a punt de creure que vol fer una bona tasca amb la memòria dels antifeixistes surt amb un missatge, que en el punt en que es trobem, és insultant, intolerable i miserable: farem el memorial de totes les víctimes com va dir la Joana Ortega. Vindran amb allò de totes les víctimes són iguals, de totes van patir o morir, oblidant un punt essencial, el concepte democràtic. Parlaran de les víctimes innocents de tots dos bàndols, deslligant-les de la seva condició, de les seves idees, dels seus antecedents, com si la lluita entre colpistes i antifeixistes fos una cosa d'uns quants allunyats de la llavors ciutadania, perquè fins que les tropes de Franco no conquerien a sang i foc un territori allà hi havia una república. Per això potser van participar de l'homenatge a Fraga perquè una vegada mort ja no té passat.

Els que tenim memòria, som democràtics i defensem els valors dels que van lluitar contra el feixisme encara recordem com CIU amb la promesa de votar a favor d'una eina com el Memorial va aconseguir ficar part del seu discurs desvirtuant el que hagués estat un projecte que honorés millor les víctimes del franquisme per després abstenir-se en la votació. Ara ja estan on volien amb el Memorial a les seves mans, si els deixem.

Col·lectiu Republicà del Baix Llobregat

PALOU. LA MEMÒRIA DE CIU I EL SEU DIRECTOR III

Al nou Director li agrada parlar amb la premsa i fer arribar el seu missatge conciliador, correcte, molt demòcrata-cristià, explicar que el seu castell, nova seu del Memorial, tot admetent que té pitjor accessibilitat que l'anterior ubicació i que per alguns pot portar mals records, és un lloc ideal perquè passen milers de persones. És un gran aparador però es descuida d'explicar que exclusivament per a turistes que majoritàriament pugen per les vistes i per a fer-se fotos davant del mar. Aquest Director és un home llest, el primer que ha pensat i ha manifestat és que és un bon espai per portar als nens d'excursió. Un bon negoci. S'ha vist mediatitzant i manipulant, ell diria educant en els valors democràtics i en l'esperit de reconciliació, a milers de criatures, una mesura que no va adoptar el Tripartit perquè segurament els mateixos que ara faran proselitisme entre els infants haurien acusat a l'anterior govern de corrompre els menors en el revengisme. Estem totalment a favor de donar a conèixer la nostra història als nens i nenes de Catalunya, però la de veritat, no la de la reconciliació nacional, la impunitat, el perdó humiliant de les víctimes als seus botxins per a continuar endavant sense que no hi hagi cap justícia.

Aquest Director juga a la simplificació de la complexitat amb intenció manipuladora. Estem en el mateix cas que la Llei de la Memòria d'infame i llarg nom equiparador de víctimes i victimaris, llei poruga que no va anar més enllà perquè el franquisme encara perviu en els fills del regim sota diferents sigles,  i en els que van ocupar i ocupen càrrecs en tots els estaments de la suposada democràcia. Si totes les víctimes són iguals llavors el component afectiu i social de la memòria és violat, és l'efecte propagandístic d'aïllar el context on s'han creat aquestes víctimes. Un exemple molt entenedor i simplista seria dir que totes les mares pateixen amb la mort d'un fill, llavors totes les mares són iguals, el dolor és el mateix, totes ploren, les víctimes són iguals. Incert. I si dius que totes les víctimes no són iguals pots ser acusat de manca d'objectivitat, de ser partidista i de que la teva opinió està desviada i per tant no té validesa, amb lo qual la realitat que s'ha imposat i s'imposa és la dels victimaris que nega la veritat i oculta la barbàrie. Llavors venen els adjectius que tantes vegades hem sentit: rancuniosos, revengistes i altres estigmes que hem vingut suportant durant massa anys. Es nega la dimensió de la memòria i es gestiona per a construir una memòria a mida dels que volen passar pàgina sense fer justícia. Però la memòria no és només la personal, la familiar és també la col·lectiva per això no serveix aquest reduccionisme de totes les víctimes són iguals. 

No pot arribar un tecnòcrata institucionalitzador de la part més agraïda dels drets humans, la de tancar ferides, fent més revisionisme de la Memòria instrumentalitzant el concepte de víctima i sense passar pels passos obligats de la veritat, la justícia i la reparació. No es pot construir la casa per la teulada. Víctima no és un concepte abstracte, és una manca de respecte a la dignitat de les nostres víctimes l'equiparació, no són ossos, eren persones que tenien idees, que interactuaven amb altres persones que també pensaven en canviar les seves realitats. No era el mateix morir amb el braç estès que amb el puny enlaire.

Entre els arguments estel.lars del Director es troba el següent: com nosaltres no som un règim dictatorial som una democràcia no donem el mateix tractament a les víctimes que la dictadura, aquesta va  glorificar unes i vexar unes altres, la democràcia ha de respectar totes, aquesta és la nostra grandesa. Un missatge  tergiversador que juga amb la bona fe de la gent que es considera demòcrata.

Aquest director que no pertany a cap partit polític, gran credencial, com si fos necessari un carnet per a servir a determinades idees, també ha de nedar i guardar la roba. Quan va ser preguntat pel cas Garzón i si els crims del franquisme havien de ser jutjats, aquest advocat, un dels 300 acreditats al Tribunal de la Haya, no podia dir altra cosa que sí, altra resposta hauria estat una incongruència, però ho va fer, i així ho va voler aclarir, no com Director del Memorial sinó com advocat. Quina garantia pels que treballem per la Veritat, la Justícia i la Reparació.

Col·lectiu Republicà del Baix Llobregat.

EL MIEDO Y EL TRABAJO

Tiempos de miedo...

“conocer las finalidades de la represión y situarlas en nuestra realidad, como una forma de comprender y dar sentido a muchas de las cosas que suceden a nuestro alrededor. De esta forma podemos también conocer los mecanismos que la represión utiliza y plantear algunas formas de hacerle frente”
(Riera, Martín Beristain, 1993: 25)

Estamos en un momento histórico de crisis global y profunda. Desde la hegemonía del poder, se nos dice que para intentar superar estas crisis, la única posibilidad, objetivamente necesaria, es realizar una serie de cambios dolorosos que impondrán sacrificios a todos. En caso contrario, el desastre absoluto, la bancarrota total, el caos, el abismo: todo, absolutamente todo se derrumbará y se perderá para siempre…
Cada pocos días vuelven a sonar las alarmas. Un agente anónimo que se hace llamar “el mercado” desata situaciones que de nuevo imponen como necesidad técnica objetiva profundizar en la implementación de esos cambios dolorosos, reformas estructurales que impondrán sacrificios a todos…

Todo cambia a una velocidad vertiginosa. La incertidumbre es cotidiana; la zozobra y la angustia se extiende en el ánimo de todo el mundo. La amenaza es constante, el peligro inminente, la debacle puede llegar en cualquier momento. El miedo se instala de forma permanente, de manera extensa e intensa: está en el medio, en el aire, y llega a cada rincón de nuestra existencia.

Con el cuento de la crisis y a base de miedo nos han quitado derechos laborales, rebajado las pensiones, bajado los salarios… Nos gobiernan a base de miedo. Se trata de producir en la poblacion un fuerte impacto emocional a través de una situación intensa y profunda de amenaza, una situación que desoriente; y antes de que pueda darse cualquier reacción, implementar rápidamente una serie de cambios profundos en la estructura económica, social y política. La doctrina del shock.

El miedo está en las conversaciones, en las razones y en los sentires, orientando nuestro comportamiento, mediando las formas de relación, de ver el mundo, de afrontar la vida. Miedo a la “crisis”, al “rescate”, al despido, al desempleo, a no encontrar trabajo, a no poder pagar el alquiler o la hipoteca del piso, al desalojo, a la pobreza… 

El miedo tiene un potente peso en nuestro día a día…El miedo, un sentimiento que paraliza, que disuade de organizarse, de reclamar cualquier derecho, que lleva al conformismo, que convence de lecturas de la realidad en que es imprescindible aceptar lo inaceptable… El miedo campa a sus anchas en nuestras vidas, pero sin embargo, no lo nombramos mucho y poco lo tratamos. Por eso también, resulta tan eficaz como herramienta para conducir nuestras conductas…

Rubén Benedicto

Leer Artículo entero

Artículo abreviado

UN SURVIVAL CON OLOR A RANCIA NAFTALINA. Queipo i Camps, el temps no passa.

Parece que a la Derecha sevillana le gusta la Basílica de la Macarena como lugar de celebración de sus victorias. Ahí vemos a los golpistas de ayer (el alcalde Ramón de Carranza, los ministros fascistas Pedro Granero y Serrano Suñer con el genocida Queipo de Llano) celebrando el aniquilamiento de la República. Y ahí vemos a la nueva derecha de hoy (el alcalde Juan Ignacio Zoido, con el ex ministro Javier Arenas y el ex Molt Honorable Francisco Camps, todos ellos hermanos macarenos) celebrando la "no culpabilidad" de unos y el arribo, tal vez, a San Telmo de otros.

Hay que recordar que hace un par de años, la sepultura de Queipo de Llano, sita en la Basílica de la Macarena, tenía inscrita la fecha del golpe de Estado que trajo el fascismo a España. La Hermandad no tuvo más remedio que borrarla porque no tenía ninguna justificación y suponía una afrenta a un barrio, una ciudad y un país que fue masacrado por este criminal. Pero el general allí sigue, en olor o loor (como se diga) de santidad.  También fue borrado el rango militar y sustituido por la condición de hermano mayor honorífico. ¡Qué honor más grande! 

Ángel del Río.

LLEIS CONTRA ELS NOSTRES DRETS I LES NOSTRES LLIBERTATS. STOP SOPA.

QUIÉN ES QUIEN Y PARA QUÉ ESTÁN

Correo que se pide hacer circular con el ABC para no iniciados.

La situación político-económica en Europa es ya insostenible. Asistimos impasibles al traspaso de poderes en Italia y Grecia. Los medios de comunicación pasan de puntillas sobre el fondo del asunto, e independientemente de la antipatía que sus dirigente despertaban en amplios sectores de la población, en la práctica este cambio supone reemplazar a los "democráticamente" elegidos por otros, los llamados "technócratas", que ni fueron elegidos por el pueblo, ni les resultan siquiera familiar. 

Si el sistema democrático actual se hallaba ya de por sí en un estado deplorable, y a pesar de que se haga alarde de que todas las garantías parlamentarias han sido respetadas, esto constituye técnicamente un golpe de estado encubierto en el que los beneficiarios son los mercados y sus estrategias especulativas salvajes. Lo desgrano, para que quede claro:

¿Sabéis quienes son Lucas Papademos (actual dirigente Griego tras la dimisión de Papandreu) y Mariano Monti (ahora al frente del gobierno italiano)? 

¿Sabéis quien es Mario Draghi (actual presidente del Banco Central Europeo)?

¿Sabéis lo que es Goldman Sachs?

Os lo explico:

Goldman Sachs: es uno de los mayores bancos de inversión mundial y co-responsable directo, junto otras entidades como la agencia de calificación Moody's, de la crisis actual, y uno de sus mayores benficiarios. Sólo a modo de pincelada, en 2007 ganaron 4 mil millones de dólares en operaciones que desembocaron en el desastre actual. ¿Como lo hicieron? Animaron a los inversores a invertir en productos sub-prime que sabían que era productos basura, y al mismo tiempo se dedicaron a "apostar" en bolsa por el fracaso de los mismos. Eso es solo la punta del iceberg, y está  muy documentado, podéis investigarlo. Mientras leéis este e-mail se están forrando a base de especulación sobre las deudas soberanas.

Papademos: Actual primer ministro griego, tras la dimisión Papandreu. No elegido por el pueblo.

- ex-gobernador del Banco de la Reserva Federal de Boston entre 1993 y 1994.

- vicepresidente del Banco Central Europeo de 2002 a 2010.

- Miembro de la Comisión Trilateral desde 1998, fundada por Rockefeller, lobby neo-liberal (se dedican a comprar políticos a cambio de sobornarles)

- ex-Gobernador del Banco de Central Grecia entre 1994 y 2002. Falseó las cuentas de déficit público del país con la ayuda activa de Goldman Sachs, lo que condujo en gran parte e la actual crisis que sufre el país. 

Mariano Monti: Actual primer ministro de Italia tras la dimisión de Berlusconi. No elegido por el pueblo.

- ex director europeo de la Comisión Trilateral antes mencionada.

- ex-miembro del equipo directivo del grupo Bilderberg.

- asesor de Goldman Sachs durante el periodo en que ésta ayudó a ocultar el déficit del gobierno griego.

Mario Draghi: Actual presidente del Banco Central Europeo en sustitución de Jean-Claude Trichet.

- Ex-director ejecutivo de del Banco Munidal entre 1985 y 1990.

- Vicepresidente por Europa de Goldman Sachs entre 2002 y 2006, periodo en que se realizó el falseo antes mencionado.

Bien, qué casualidad, todos de la mano de Goldman Sachs. Los que crearon la crisis se presentan ahora como la única opción viable para salir de la misma, en lo que la prensa estadounidense está empezando a llamar "El gobierno de Goldman Sachs en Europa". 

Se tiende a querer hacernos pensar que la crisis ha sido una especie de resbalón, pero la realidad apunta a que detrás de ella hay una voluntad perfectamente orquestada de hacerse con el poder directo en nuestro continente, en una maniobra sin precedentes en la Europa del siglo XXI. La estrategia de los grandes bancos de inversión y agencias de calificación es una variante de otras llevadas a cabo anteriormente en otros continentes, se viene desarrollando desde el inicio de la crisis y está desde mi punto de vista está siendo la siguiente:

1. Hundimos a los países mediante la especulación en bolsa/mercado. Los volvemos locos de miedo a lo que dirán los mercados, que nosotros controlamos, cada día.

2. Los obligamos a recurrir a préstamos para mantenerlos en Status Quo, o "salvarlos". Estos préstamos están estrictamente calculados para que los países no los puedan pagar, como es el caso de Grecia que no podría haber cubierto su deuda ni aunque su gobierno vendiera el país entero, y no es ninguna metáfora, es matemática. 

3. Exigimos recortes sociales y privatizaciones en detrimento de los ciudadanos, bajo la amenaza de que si los gobiernos no los llevan a cabo, los inversores se retirarán por miedo a no poder recuperar el dinero invertido en la deuda de esos países y demás inversiones.

4. Se crea un altísimo nivel de descontento social, propicio para que el pueblo, ya sonado, accepte cualquier cosa con tal de salir de la situación.

5. Colocamos a nuestros hombres donde mejor convenga.

Si os parece ciencia ficción, informaos: este tipo de estrategias están perfectamente documentadas y se han venido utilizando con distintas variantes a lo largo el siglo XX y XXI en otros países, notablemente en latinoamérica por parte de los EEUU cuando se dedicaban, y se siguen dedicando en la medida que pueden, a asfixiar económicamente mediante la deuda exterior por ejemplo a países de América Central, para crear descontento social y aprovecharlo para colocar a dirigentes afines a sus intereses. 

Ahora esto está pasando en Europa, y ya no es que lo haga EEUU, sino que lo hace la industria financiera internacional. Y lo que está ocurriendo bajo la mirada impotente y/o cómplice de nuestros gobiernos es el mayor robo jamás realizado en la historia de la humanidad y a escala planetaria, son golpes de estado, y violaciones flagrantes de la soberanía de los estados y sus pueblos.