Havia d'arribar i va arribar. La invasió de Gaza per la màquina de guerra sionista del Tázhal eren faves contades.
Domesticada l’Autoritat Palestina de Abbou Abbas i una part important dels comandaments de la OLP sumits en la corrupció. Fracassat l’intent de desallotjar a Hamas del poder (al que va accedir democràticament) per les milícies de Fatah el passat estiu. La humiliació de la frustrada invasió del Líban davant la resistència de Hezbhollah (una aposta polític-militar, que gens té a veure amb l'argument simplista “d’assegurar la frontera nord”). La intensificació de la política colonialista: construcció implacable del "Mur de la Vergonya” a Cisjordània i Jerusalem est i acabar amb la vel·leïtat de convertir aquesta part de la ciutat en teòrica cabdal d'un estat palestí. L’espoli dels colons i l'expansió dels assentaments israelians a Cisjordània, l'apropiació de les fonts d'aigua en territori palestí. El reforçament de l'aïllament de Gaza des de fa més d'un any i el pagament abusiu de taxes pels aliments, carburants, medicaments i tot tipus de mercaderies de passada pel territori israelià a la franja, d'aquí, i fonamentalment, “l'operació anti túnels”.
La imminència de les eleccions israelianes i la pugna entre els sectors de la dreta sionista-israeliana de Tzipi Livni al capdavant de Kadima i del Likud de Benjamí Netanhayu, en una confrontació per veure qui es mostra més intransigent i violent, marca l’origen dels atacs a Gaza. Això davant d’una opinió pública israeliana majoritàriament intoxicada i mobilitzada per “l’ integritat de les fronteres d'Israel i el dret a la seva existència (?)”, inerme davant la resposta desproporcionada (amb morts assegurats) a cada llançament de coets Kassan, que han fet molt poques víctimes, encara que només una víctima sigui massa, o ni tan sols han esclatat. I davant una minoria israeliana contrària a les ingerències i violència desmesurada de l'Estat, o les associacions jueves anti sionistes d'altres països vituperades i condemnades per l'Estat d'Israel (Une autre voix juive, per exemple), que no tenen força política.
La desautoritzada “Autoritat Palestina” amb eleccions, (no entenem on, ni quan, ni amb qui, doncs el President del Parlament palestí, a qui li toca desenvolupar el procés està detingut pels sionistes, així com alguns altres ministres de Hamas), ja no pinta gens ni mica i ningú la té en compte.
El teló de fons internacional és conegut: una ONU ineficaç i sota mínims de credibilitat, l’anomena’t “Quartet per a Orient Pròxim” que no es sap molt bé a que es dedica, un sempre “explicatiu” Javier Solana, l'inefable Moratinos, l'escabellat Sarkozy, un agonitzant, políticament parlant, Bush, que defensa la agressió sionista, i bloqueja el Consell de Seguretat. La UE, no sap (sí que en sap), no contesta (ho fa per sota). Egipte i Aràbia Saudita col·laborant a fons amb els sionistes. És a dir, una maquinària institucional i mediàtica, esclafadorament al servei dels interessos de l'Estat d'Israel i la seva política de “sang i foc” contra el poble palestí.
Els que ens manifestem de manera massiva contra aquesta massacre i els crims de guerra sionistes, som “amics dels terroristes”, "antisemites", “pro nazis”, “volem acabar amb l'Estat d'Israel” (l'existència del qual ningú posa en dubte ja, però que és producte d'un fet colonial), etc., etc.
Ni ètica, ni moralment, el sionisme pot escudar-se en l’horrorós genocidi nazi (republicans espanyols, comunistes alemanys, soviètics, homosexuals, gitanos, discapacitats, etc.., van compartir amb els jueus el terrible holocaust, perpetrat per la barbàrie del règim nacionalsocialista), per a aniquilar al poble palestí.
El cridat “conflicte” israelo-palestí, no és entre Hamas/Hezbollah i Israel. El conflicte és entre l'Estat d'Israel i el dret del poble palestí a la seva existència com estat, lliure i sobirà, que només serà possible amb la retirada d'Israel a les fronteres del 67, únic argument vàlid.
Els més de 1000 morts i gairebé 5.000 ferits de Gaza, més de la meitat civils i, terriblement, molts d’aquests, nens, ens allunya de qualsevol escenari de pau honorable i justa.
El més terrible és que la política colonialista i militarment agressiva d'Israel, l'escenari internacional, més enllà de condemnes que no condueixen a no-res (Israel les acumula, les col·lecciona), i la misèria, la desesperació i la manca de futur de la població palestina constitueix l’escenari propici per a les polítiques més extremes i suïcides.
Álvaro Fernández
