dimarts, 26 de maig del 2009

CARTA AL REI



Toni Strubell i Trueta
El Punt, diumenge 24 de maig 2009


Benvolgut Senyor.

Sé que vivim en un estat abonat al tabú i amb tendència a matar el missatger. Malgrat tot, goso adreçar-vos aquests mots animat pel record del meu avi, Josep Trueta, que sempre recordava com una vegada li havíeu demanat com us havíeu de comportar davant els catalans. En aquest sentit, crec que no peco d’indiscreció si us recordo que ell us va desaconsellar que anomenéssiu “Felipe” el vostre fill, cosa que segurament no presagiaria res de bo en les relacions Catalunya-Espanya. Us va explicar que Felip V és vist des de Catalunya com el malvat que va desmantellar les institucions d’autogovern de la nació catalana. El que va eliminar les nostres universitats i va enderrocar mig Barcelona, tot reduïnt el nostre país a la condició de colònia vençuda i sotmesa a les lleis de Castella. Que els catalans no ho oblidem ho demostra el fet que tinguem l’11 de setembre com a Diada Nacional.
Tot això us ho apunto avui perquè fa pocs dies us vau deixar fotografiar davant un enorme retrat de Felip V al Museu del Prado. Ho vau fer, a més, en companyia del president de França, Nicolas Sarkozy. La foto de l’esdeveniment difícilment podia passar desapercebuda a Catalunya. En tot cas s’hagués pogut evitar, penso. A ningú pot estranyar que molts catalans hagin vist com un gest molt poc elegant que els caps d’Estat de França i Espanya –territoris que migparteixen la nostra nació avui– s’hagin retratat davant el personatge històric que més va fer per desmanegar-la. Com és lògic, molts vam sentir una cosa semblant al que sentirien els americans si Obama es fotografiés amb Bin Laden; o el que sentirien molts jueus si el Papa es retratés amb un líder negacionista alemany. Estem parlant, doncs, de franca indignació.

Goso demanar si la segona incidència –la xiulada de Mestalla– no es podria entendre, almenys en part, com a conseqüència de tota una sèrie de fets simbòlics i gestuals que s’han anat produïnt al llarg dels anys. Molts catalans tenen una molt real sensació d’indefensió –cultural i política– en l’actual conjuntura política. Això és lògic quan pensem que l’Estat que representeu encara no ha restituït el president Lluís Companys; ens està negant un finançament just; està en vies de trinxar l’Estatut que el nostre Parlament va aprovar alhora que ens discrimina amb un dèficit fiscal monumental. Igualment, permet impassible que es consumeixi el genocidi contra la nostra llengua al País Valencià amb cops com el balcànic desmantellament de TV3. Sapigueu que els catalans no percebem ni un bri d’empar ni comprensió per part de la Zarzuela.

Siguem sincers, doncs, i diguem que la xiulada contra el vostre himne no va ser accidental, ni l’obra de quatre gats. Crec que faríeu malament de refugiar-vos en la temptació d’obviar-ho tot, com voldria Maria Teresa Fernández de la Vega. Un fet “aïllat” diu? Inclús el mateix Sr Montilla -gens sospitós de nacionalisme català- ja ha avisat públicament a Madrid del creixent sentiment de desafecció de Catalunya envers Espanya. Quin país no el sentiria en una conjuntura semblant? Què expressaven, sinó, les massives manifestacions produïdes a Barcelona els dies 18 de febrer de 2006 i l’1 de desembre del 2007? Faríeu bé de no amagar-vos-en. Hauríeu de prendre-ho com una oportunitat per escoltar i rectificar.
Tampoc crec que seria prudent d’obviar les lliçons nascudes de l’intent de TVE d’amagar -i després manipular- la xiulada al vostre himne. A ningú pot interessar, a la llarga, que s’apliquin mètodes totalitaris en un mitjà públic. Penso que quan es plega d’aquesta manera als interessos d’Estat, s’hauria de veure com un avís que alguna cosa falla. On més de l’Europa democràtica podria passar això avui? En definitiva, penso que si en el seu moment no vau fer cas dels consells del meu avi respecte a la sensibilitat dels catalans, ara no podeu desaprofitar una nova ocasió per fer-ho. No sé si n’hi haurà gaires més.