Pedro Collado
Tots els que considerem el dret històricament inalienable -tantes vegades alienat- de Catalunya a decidir el seu destí. Tots els que hem donat suport per activa i per passiva a la Plataforma pel Dret a Decidir i les consultes independistes que van començar a Arenys de Munt i han continuat, el passat 13 de desembre, en 166 municipis, amb prop de 200.000 participants i un aclaparador SÍ a la independència de Catalunya. A tots aquells que, des d'una postura d'esquerres, anticapitalista i republicana, no ens sorprèn l'atac furibund que s’ha llençat des del Quilòmetre 0 del nacionalisme espanyol contra aquesta experiència, identificant-la com un “esperpento” per a pressionar al Tribunal Constitucional, sense veure-hi més enllà. A tots nosaltres tampoc ens sorprén l'intent dels partits polítics nacionalistes o independentistes d'intentar capitalitzar un moviment que neix i es desenvolupa des de les bases de la societat civil catalana.
(Obviaré les sortides al carrer de Alianza Nacional, Falange, Alternativa i altres feixistes de tota mena, per minoritàries, però si dir que és molt preocupant des del punt de vista democràtic, que aquesta gent pugui passejar pels carrers manifestant el seu ideari feixista com si res. També obviaré les tristes botifarrades de Ciutadans).
Després d’aquest parentesi dir que no és cap sorpresa que hagi nascut a Catalunya una entelèquia cridada “Assemblea de Regidors per la III República”, a aquestes alçades, tots ells pertanyents o propers a ICV-EUA, que ara consideren que la república és necessària i, no qualsevol, sinó la Tercera. Una República federal, que no està disposada a reconèixer el dret que el poble de Catalunya i altres pobles de l’estat espanyol tenen a expressar democràticament, votant, l’opció de la seva independència.
Tampoc és sorprenent que els nacionalistes de dretes de CIU, que van estar 23 anys parapetats vergonyosament darrera de Catalunya, fent el paper de pare benefactor del poble català, acceptant la Transició, la Constitució, l’estat de les autonomies “café para todos”, pactant amb els governs més reaccionaris espanyols, mai en nom dels drets de les treballadores i treballadors sinó en funció dels seus interessos oligàrquics de classe. 23 anys sense demanar ni el canvi d’una coma d’un Estatut que ni tan sols estava totalment desplegat. Els oligarques, es diguin García i visquin a Madrid o Puig i resideixin a Barcelona, els importa ben poc la idea de “pàtria” si aquesta no els reporta cap benefici, sinó és una pantalla per entretenir el poble mentre que ells es fan amb el poder econòmic i polític. Promeses de futurs que mai arribaran per tal que tot continuï igual.
En aquest punt arribem al centre de la qüestió. Els interessos nacionals són els interessos dels ciutadans que formen les nacions, els de les majories, els dels treballadors i treballadores, no el dels oportunistes que volem seguir la senda del benefici propi.
Després d’una experiència tant lloable com aquesta consulta popular, el que estem veient unes hores després, són les baralles internes dels promotors, els que es volen col•locar a primera fila, en el procés imparable cap a la decisió sobirana de Catalunya, volent transformar una iniciativa popular en una rampa cap el estrellat polític. Si aquest exercici nascut de l’exigència de democràcia per part d’un col•lectiu de ciutadans significa que un dimitit, un president de fútbol, un batlle costaner, o qualsevol altre, encara que faci servir com cognom Esquerrà, és el destinat a presidir una República catalana, hem begut oli. Anem per un camí ja molt trillat, un camí en que uns es repartiran els guanys, i uns altres pagaran els deutes, com sempre, les treballadores i els treballadors.
Catalunya no és Kosovo, nosaltres no som territori gratuït per a las bases militars de l’imperi americà (encara que fos possible, no es qüestió de vendre’s l’ànima al dimoni), ni som l’ullet dret d’una potència europea com va estar el cas de Croàcia (els republicans catalans van perdre una guerra com els nazis balcànics, però ningú es sent en deute amb ells). Aquí es tracta de treballar molt dur des de la base, de la imprescindible col•laboració i implicació de la ciutadania, dels grups que treballen per fer realitat una esquerra que de veritat respongui i honori el seu nom. Tard o d’hora la independència arribarà i no podem permetre que arribi per convertir-nos en una nació en el paper, però sense contingut, per tal de que aquells que han fet del país el seu saló continuïn fent-lo. Es necessari que l'esquerra independentista catalana, anticapitalista, democràticament radical i republicana encapçali el moviment o tingui un paper predominant, en un procés difícil, en el qual no sobra ningú, però on els interessos de les treballadores i treballadors han de ser lo fonamental.
