COORDINADORA DE COLECTIVOS DE VÍCTIMAS DEL FRANQUISMO: Asociación Andaluza Memoria Histórica y Justicia, Asociación Memoria Histórica de Cataluña, ASSOCIACIÓ MEMÒRIA DE MALLORCA Asociación Memoria Histórica de Palencia, AREMEHISA (Asociación Recuperación Memoria Histórica Aguilar de la Frontera), Asociación Recuperación Memoria Histórica de Aragón, Asociación Recuperación Memoria Histórica Valladolid, CGT y Forum per la Mèmoria del País Valenciá.
La Coordinadora de Col·lectius de Víctimes del Franquisme (CCVF) vol fer públic el seu frontal rebuig de la decisió adoptada pel magistrat del Tribunal Suprem, Luciano Varela, plasmada en una interlocutòria del dia 3 de febrer, de processar el magistrat del Jutjat d'Instrucció núm. 5 de l'Audiència Nacional per prevaricació suposadament comesa en incoar les Diligències Prèvies 399/2006, transformades posteriorment en Sumari 53/2008 E.
La instrucció duta a terme per l'Audiència Nacional responia a les denúncies per desaparicions forçades, en el marc de crims contra la humanitat, que havien estat presentades per una sèrie de col·lectius que, al desembre del 2006, iniciàrem el camí per exigir Veritat, Justícia i Reparació per a les víctimes del franquisme.
El feixisme espanyol, violant la legalitat nacional i internacional, es va alçar contra El Govern de la República per arrasar fins als fonaments la seua obra de modernització de l'estructura social i econòmica d'Espanya. Per al seu propòsit, els alçats, actuant com una banda armada d'elements terroristes, van dur a terme un pla perfectament sistematitzat de destrucció física dels seus adversaris polítics, ja que aquests suposarien un obstacle per a la consecució del seu objectiu d'atemptar contra les altes instàncies de la nació, a fi de subvertir l'ordre establert.
El cop d'Estat va fracassar a l’àmbit estatal com a conseqüència de l'aferrissada resistència popular, però va provocar una guerra que es va convertir en el primer acte de l'assalt a la democràcia per part del feixisme internacional. Per primera vegada, les aviacions nazi-feixistes van bombardejar la població civil. Des del mateix moment del cop d'Estat, primer en els territoris en què va triomfar i a continuació en tots aquells que anaven caient en el seu poder, els colpistes van complir escrupolosament el seu pla d'extermini, assassinant centenars de milers d'homes i dones, valedors de la legalitat republicana.
Entre la documentació que els col·lectius denunciants aportàrem al Jutjat Central d'Instrucció núm. 5 de l'Audiència Nacional, es trobaven els llistats que arreplegaven els noms i cognoms de tots aqueixos homes i dones, il·legalment detinguts i assassinats, per mitjà d'execucions extrajudicials o després de consells de guerra sumaríssims, i molts d'ells fets desaparèixer sense deixar rastre del seu parador fins al dia d’avui. Aquests llistats recollien l’esgarrifosa xifra de 152.237 persones.
El feixisme triomfant va continuar la seva obra criminal, una vegada guanyada la guerra gràcies al concurs de l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista i a l'abandó vergonyant de les atemorides democràcies occidentals. Va destruir qualsevol focus de resistència per mitjà de la tortura, el treball esclau, el robatori de nens per separar-los de la influència dels seus pares rojos, i l'assassinat. Tres-centes mil persones empresonades, cinc-centes mil persones forçades a abandonar la seva pàtria i cinquanta mil nens robats a les seves mares en les presons i segrestats a l'estranger, en donen fe.
El feixisme espanyol va continuar esclafant amb mà fèrria qualsevol intent de recuperació de la llibertat i de la legalitat democràtica destruïda, comptant amb la inapreciable cobertura del context internacional de guerra freda. A pesar de la seva brutalitat, milers d'espanyols i espanyoles es van atrevir a lluitar en la clandestinitat per a tornar-nos a tots els nostres drets vulnerats i xafats. Molts d'ells ho van pagar amb llargs anys de presó i molts altres, amb la seva vida. Els últims assassinats del feixisme espanyol van tenir lloc el 27 de setembre de 1975, tan sols dos mesos abans de la mort de Franco.
El successor directe del règim feixista, Juan Carlos de Borbó, va mediar en un pacte entre elits que va permetre mantindre intactes les estructures de poder polític i econòmic per a la construcció de les quals s'havia subvertit l'ordre constitucional quaranta anys abans. Unes estructures de poder, per això mateix, no només profundament injustes sinó il·legals per estar assentades sobre un acte delictiu fundacional: l'assalt al poder per part d'una banda armada d'elements terroristes.
Necessàriament el feixisme travestit a demòcrata havia de perdonar-se a si mateix. A aqueix sinistre objectiu va servir la Llei d'Amnistia de 15 d'octubre de 1977, llei anticonstitucional ja que en aquell moment l'única Constitució jurídicament vàlida era la de 1931 que no podia emparar una norma que atemptava contra la legalitat internacional, acatada per ella en el seu articulat. Esta llei de punt final perdonava els assassins i santificava la jurisdicció repressiva de la dictadura, i deixava intacte el seu aparell policial i jurisdiccional, ambdós còmplices dels crims comesos.
El pacte de silenci de la transició es va estendre com un sudari sobre la societat espanyola, impedint que aquesta recordés o conegués la veritat sobre la feroç repressió exercida pel feixisme. Es va elaborar una versió dels esdeveniments segons la qual Juan Carlos de Borbó, designat per Franco com a successor a títol de rei, i Adolfo Suárez, ministre secretari general del Moviment en l'últim govern de Franco, desafiant valentament foscos poders a l'ombra, havien atorgat la democràcia als espanyols. Calia oblidar els centenars de milers d'homes i dones assassinats per haver defensat la llibertat i la legalitat republicana. No tenien cabuda en aquesta Espanya en la qual quelcom havia canviat perquè tot seguís igual.
En aquest context d'impunitat dels crims del feixisme, quan els col·lectius de víctimes presentàrem les denúncies per crims contra la humanitat, emparant-nos en el Dret Internacional dels Drets Humans, tots els poders d'aquest estat fallit es van posar en guàrdia i es van apressar en la defensa de l’statu quo. La Fiscalia, incomplint el mandat de l'article 124 de la Constitució de 1978 que la commina a promoure l'acció de la justícia en defensa de la legalitat, dels drets dels ciutadans i de l'interès públic tutelat per la llei, així com el seu mateix estatut orgànic que l’obliga a la protecció de la víctimes, amb enorme virulència va defensar la falta de competència de l'Audiència Nacional per a la investigació d'aqueixes denúncies.
Per la seva banda, la Sala Penal de l'Audiència Nacional, sense entrar en el fons de l'assumpte, va acceptar l'argumentació del Ministeri Fiscal, vulneradora ella mateixa de la legalitat internacional.
No obstant això, dos magistrats d'aquesta sala, així com uns altres dos dels jutjats territorials de Granada i San Lorenzo del Escorial, no sols han compartit els arguments del Jutjat Central d'Instrucció núm. 5 de l'Audiència Nacional, per a acceptar la competència, sinó que han anat més lluny en raonar la inconveniència de la seva inhibició.
Finalment, perquè quedi meridianament clar que l'estat espanyol no permetrà que es faci justícia amb les víctimes del feixisme criminal, del qual es declara hereu jurídic, el Tribunal Suprem ha arribat a l'escàndol d'admetre a tràmit una denúncia per prevaricació contra el titular del jutjat que va iniciar la investigació dels crims del franquisme, presentada per l'extrema dreta, a la qual li ha fet entrega dels llistats de víctimes que constaven en el Sumari 53/2008 E i de les dades personals dels denunciants. Cap major menyspreu cap a les víctimes! En el súmmum del desvergonyiment, per boca de l'instructor Luciano Varela, el Tribunal Suprem ha dictat, contra aquell magistrat, una ordre de processament.
Els col·lectius de víctimes del franquisme volem trencar el silenci i la farsa i denunciem públicament la Fiscalia General de l'Estat, que ha propiciat i coadjuvat a aquest estat de coses, la Judicatura que, excepte honroses excepcions fa desistiment de la seua fonamental funció qual és la de procurar als ciutadans l'exercici de la tutela judicial efectiva, el Govern d'Espanya, que va elaborar una llei miserable allunyada del Dret Internacional i de la consciència dels pobles, i el Parlament de la nació, que va donar carta de naturalesa legal a la vergonya.
CCVF
5 febrer 2010.
