dilluns, 12 de setembre de 2011

LA MEMÒRIA INDIGNADA



Tots aquells que pensen que el tema de la Memòria és un tema menor, ara que tant el govern autonòmic com el central ens té assetjats amb la tisora i la repressió, s’equivoca.

La Memòria és un tema cabdal perquè de la no resolució i pagament dels deutes democràtics als lluitadors antifeixistes vénen aquests fangs pestilents. Per això, la memòria fins fa molts pocs anys oblidada, utilitzada i ara tornada al calaix del temps passat, altre cop, està indignada i s’aixeca per cridar ben fort.

Tots els que en els darrers mesos hem estat als carrers dient no a la dictadura dels mercats encoberta pels governs, aquells que hem defensat una democràcia que mereixi aquest nom, no hem d’oblidar qui va plantar cara al sistema abans que nosaltres. Durant el darrer segle va haver moltes dones i homes que van aixecar la veu davant la injustícia social i van ser apallissats brutalment, torturats amb sadisme, engarjolats en cel·les infrahumanes, assassinats… Persones compromeses una i mil vegades amb les seves idees a qualsevol preu i amb total generositat per canviar la seva realitat i oferir una millor als seus fills; indignats que quan va arribar el feixisme van saber lluitar fins les darreres conseqüències… quants de nosaltres ho faríem avui dia? Recordar i honorar la seva lluita és un fil conductor per a la tasca de derrocar un monstre amb molts caps que es diu feixisme.

Ara volen convertir el Memorial Democràtic, que amb totes les seves mancances havia d’arribar a constituir un altaveu de la memòria democràtica, una institució que ha d’existir i ser millorada per a representar millor a totes i tots els lluitadors antifeixistes, en un aparador buit. Un cop polític amb l’excusa econòmica sota la tergiversació de la dreta en la seva ala més catòlica-reaccionària i els seus fantasmes del franquisme.

Aquest agost mentre el més afortunats estiuejaven, altres posaven a punt reformes neocon, cisaven els ingressos als més necessitats, desnonaven a cops, o donaven ordres per repartir hòsties mentre les joventuts catòliques pregaven al Papa que va servir Hitler. En aquesta conjuntura, la vicepresidenta va decidir tancar la institució de la memòria democràtica al Castell de Montjuïc. Com volen passar desapercebuts actuen amb covardia estiuenca, perquè dels covards no s’ha escrit mai res i és millor no sortir als diaris quan tu no has donat el vist i plau al text.

La Memòria els molesta, com la sanitat i l’educació pública, i els ciutadans indignats que volen defensar-la. El Govern pensa en privatitzar-ho tot, reduint allò públic a  anècdota com un mitjà de control d’una societat atrapada en els beneficis de les empreses a les que representen. La Memòria és un recordatori de la lluita per la llibertat i la justícia social.

La ubicació del Memorial Democràtic al mig de la muntanya, un lloc molt mal comunicat i aïllat del batec de  la ciutat és un intent perquè aquest espai no sigui ni interactiu, ni viu, ni visible.  És tornar a silenciar la memoria, és treure perversament un dels seus principals potencials: poder aprendre de la nostra història i contribuir així a crear el futur d’una societat veritablement democràtica. Una urgent necessitat en aquest moment històric, com ha pogut mostrar amb claredat el moviment indignat.

Posar el Memorial Democràtic a aquest castell, des d’on es bombardejava la ciutat, al costat d’un centre d’interpretació de la muntanya és com si les víctimes del franquisme i els seus familiars tinguessin la mateixa importància que la flora i fauna autòctona, una espècie més, que ells voldrien veure en extinció. Situar-lo al costat del museu militar, és circumscriure el Memorial al terreny de la història bèl·lica. Entrem doncs en la teoria dels dos bàndols, de que a la guerra tothom mata i arxivem el tema en la secció del passat i més que passat.

La dictadura va ser molt llarga i no oblidem els morts de la transició. Totes les víctimes no són iguals: amb justícia el repressor Melitón Manzanas no és pot comparar amb Puig Antich o amb els assassinats del 27-S, és un insult per a aquests últims. Així ho entén també la justícia espanyola que considera al primer víctima i als segons terroristes sense dret a reparació.

Per a donar força a les seves raons, Joana Ortega utilitza barroerament el president Companys i en Ferrer i Guàrdia tot dient que quin lloc millor per ubicar el Memorial que allà on van ser afusellats. Totalment ofensiu, només ha faltat dir que així estarem més a prop dels centenars d’assassinats pel feixistes que no poden descansar al Fossar de la Pedrera, perquè els “demòcrates” polítics del país, com ella, no els deixen.

Ha dit que el nou Memorial reflectirà la història amb rigor i sense revengismes, traduït del convergentdemocràtic al català clar vol dir que la història es tornarà a explicar com tota la vida, botxins que passen a combatents d’un bàndol d’una guerra civil, que es veu va durar quasi quaranta anys. Ara que molts s’estaven adonant de que un cop d’estat contra l’ordre legal i democràtic no és pot anomenar guerra civil i que no es poden equiparar els destructors de la democràcia amb els seus defensors. Ara tornarà a lluir la decretada reconciliació nacional transicional per sobre dels ossos dels nostres morts. I amb la perversió de voler fer pensar a tothom que demanar justícia és un acte de venjança i no un dret que ningú no ens pot negar.

Les paraules de la vicepresidenta són tota una ofensa per a totes aquelles persones i associacions que treballem per la recuperació de la memòria històrica de les víctimes del feixisme.

Com sempre Veritat, Justícia i Reparació per una democràcia on es respectin els drets humans.

Col·lectiu Republicà del Baix Llobregat