CIU no és un partit de demòcrates que es posicioni clarament contra la dictadura franquista i el seus crims. És un partit covard que no dóna la cara, que vol ser correctament polític, ajustant-se a l'esperit de la transició. Un espai on pot nedar, guardar la roba, treure'n profit i postular-se com un partit allunyat de la dreta espanyolista enganxada a la seva gloriosa història de salvadors colpistes. Però aquesta imatge s'esmicola perquè se'ls ha vist el llautó. Ja no serveix això d'estic però no, però sí, no es pot estar present a l'homenatge d'un Fraga que sense "tacar-se les mans de sang" ha marxat amb molts morts a l'esquena i excusar-se en que no han aplaudit, haurien d'haver marxat com van fer altres, la majoria minoritària. CIU ha estat un partit que com el PP a Espanya ha aglutinat tota la dreta catalana, des de la més ultra, ultra-catòlica d'unió als que es consideren de centre, però que fan pinya entorn dels seus interessos que estan per sobre de pàtries, llengües i ciutadans, són els fills de l'oligarquia estàtica del país. CIU ha viscut d'haver rendibilitzat allò anomenat seny català que ells han convertit en un conservadorisme extrem, com si ser sensat fos estar en el punt correcte a l'hora correcte en que es reparteixen els guanys a qualsevol preu, sense cap dignitat. Qui no es recorda de l'encaixada de mans de Pujol i Aznar després del Pujol enano habla castellano. El sentit comú del poble diu que no et poden tallar la mà i que et tornarà a créixer, nosaltres no som llangardaixos, de retallar drets i llibertats no vindrà prosperitat i democràcia. Ara tornen aquells temps on el diable petit signa pactes amb el diable gran negant que això els obligui a res, ben al contrari, ells es consideren els amos de les tisores, els precursors de les retallades, els primers de la cursa de la vergonya. I aquestes retallades van arribar al Memorial Democràtic. Sota la gran excusa de la crisi es prenen mesures polítiques disfressades d'econòmiques, mentre diuen que ho fan per evitar riscos personals, però no per la nostra seguretat tancant l'edifici de Via Laietana sinó la seva. Per a continuar vetllant per una memòria feta a mida dels interessos del Govern i dels seus socis. Així el Memorial ha acabat, com tants que sí sabien del significat de democràtic i que mai van sortir d'allà, al Castell de Montjuïc.
Continuen explotant els petits rèdits d'aquesta imatge tant profitosa en temps sense majories absolutes on portaven la clau de decisions, del seu benefici, segueixen jugant als bons demòcrates que no han trencat un plat. De vegades fins i tot treuen la seva petita trajectòria de lluitadors contra el franquisme, la presó, inclús el seu màrtir sempre amagat, Carrasco i Formiguera. Així és més complicat posar en evidència la veritable naturalesa d'aquest govern dels pitjors, perquè per a ells carnestoltes és tot l'any i no deixen veure al complet el seu rostre que costa diferenciar del PP, que se'ls està menjant un espai que es pensaven que era seu i inconquerible.
Jugant el seu paper de sempre ens arriba l'anomenament del nou director del Memorial Democràtic. Un personatge amb una autoestima a prova de bombes, amb un currículum que tant ell com el Govern pensen que és immillorable, amb tarannà dialogant, com els negociadors de les pel·lícules que ja sabem en realitat el que volen, la rendició a canvi de res. Com a carta de presentació porta la seva maleta plena de participacions en optimistes "tancaments de ferides" de conflictes a l'Àfrica i a l'Orient Mitjà. Això si que ens deixa bocabadats, perquè el seu perfil està molt allunyat del que necessita el Memorial. És el nou director un home que parla de feixisme, de dictadura repressora, de crims franquistes sense embuts i quan estàs a punt de creure que vol fer una bona tasca amb la memòria dels antifeixistes surt amb un missatge, que en el punt en que es trobem, és insultant, intolerable i miserable: farem el memorial de totes les víctimes com va dir la Joana Ortega. Vindran amb allò de totes les víctimes són iguals, de totes van patir o morir, oblidant un punt essencial, el concepte democràtic. Parlaran de les víctimes innocents de tots dos bàndols, deslligant-les de la seva condició, de les seves idees, dels seus antecedents, com si la lluita entre colpistes i antifeixistes fos una cosa d'uns quants allunyats de la llavors ciutadania, perquè fins que les tropes de Franco no conquerien a sang i foc un territori allà hi havia una república. Per això potser van participar de l'homenatge a Fraga perquè una vegada mort ja no té passat.
Els que tenim memòria, som democràtics i defensem els valors dels que van lluitar contra el feixisme encara recordem com CIU amb la promesa de votar a favor d'una eina com el Memorial va aconseguir ficar part del seu discurs desvirtuant el que hagués estat un projecte que honorés millor les víctimes del franquisme per després abstenir-se en la votació. Ara ja estan on volien amb el Memorial a les seves mans, si els deixem.
Col·lectiu Republicà del Baix Llobregat
