dissabte, 11 de febrer del 2012

PALOU. LA MEMÒRIA DE CIU I EL SEU DIRECTOR III



Al nou Director li agrada parlar amb la premsa i fer arribar el seu missatge conciliador, correcte, molt demòcrata-cristià, explicar que el seu castell, nova seu del Memorial, tot admetent que té pitjor accessibilitat que l'anterior ubicació i que per alguns pot portar mals records, és un lloc ideal perquè passen milers de persones. És un gran aparador però es descuida d'explicar que exclusivament per a turistes que majoritàriament pugen per les vistes i per a fer-se fotos davant del mar. Aquest Director és un home llest, el primer que ha pensat i ha manifestat és que és un bon espai per portar als nens d'excursió. Un bon negoci. S'ha vist mediatitzant i manipulant, ell diria educant en els valors democràtics i en l'esperit de reconciliació, a milers de criatures, una mesura que no va adoptar el Tripartit perquè segurament els mateixos que ara faran proselitisme entre els infants haurien acusat a l'anterior govern de corrompre els menors en el revengisme. Estem totalment a favor de donar a conèixer la nostra història als nens i nenes de Catalunya, però la de veritat, no la de la reconciliació nacional, la impunitat, el perdó humiliant de les víctimes als seus botxins per a continuar endavant sense que no hi hagi cap justícia.

Aquest Director juga a la simplificació de la complexitat amb intenció manipuladora. Estem en el mateix cas que la Llei de la Memòria d'infame i llarg nom equiparador de víctimes i victimaris, llei poruga que no va anar més enllà perquè el franquisme encara perviu en els fills del regim sota diferents sigles,  i en els que van ocupar i ocupen càrrecs en tots els estaments de la suposada democràcia. Si totes les víctimes són iguals llavors el component afectiu i social de la memòria és violat, és l'efecte propagandístic d'aïllar el context on s'han creat aquestes víctimes. Un exemple molt entenedor i simplista seria dir que totes les mares pateixen amb la mort d'un fill, llavors totes les mares són iguals, el dolor és el mateix, totes ploren, les víctimes són iguals. Incert. I si dius que totes les víctimes no són iguals pots ser acusat de manca d'objectivitat, de ser partidista i de que la teva opinió està desviada i per tant no té validesa, amb lo qual la realitat que s'ha imposat i s'imposa és la dels victimaris que nega la veritat i oculta la barbàrie. Llavors venen els adjectius que tantes vegades hem sentit: rancuniosos, revengistes i altres estigmes que hem vingut suportant durant massa anys. Es nega la dimensió de la memòria i es gestiona per a construir una memòria a mida dels que volen passar pàgina sense fer justícia. Però la memòria no és només la personal, la familiar és també la col·lectiva per això no serveix aquest reduccionisme de totes les víctimes són iguals. 

No pot arribar un tecnòcrata institucionalitzador de la part més agraïda dels drets humans, la de tancar ferides, fent més revisionisme de la Memòria instrumentalitzant el concepte de víctima i sense passar pels passos obligats de la veritat, la justícia i la reparació. No es pot construir la casa per la teulada. Víctima no és un concepte abstracte, és una manca de respecte a la dignitat de les nostres víctimes l'equiparació, no són ossos, eren persones que tenien idees, que interactuaven amb altres persones que també pensaven en canviar les seves realitats. No era el mateix morir amb el braç estès que amb el puny enlaire.

Entre els arguments estel.lars del Director es troba el següent: com nosaltres no som un règim dictatorial som una democràcia no donem el mateix tractament a les víctimes que la dictadura, aquesta va  glorificar unes i vexar unes altres, la democràcia ha de respectar totes, aquesta és la nostra grandesa. Un missatge  tergiversador que juga amb la bona fe de la gent que es considera demòcrata.

Aquest director que no pertany a cap partit polític, gran credencial, com si fos necessari un carnet per a servir a determinades idees, també ha de nedar i guardar la roba. Quan va ser preguntat pel cas Garzón i si els crims del franquisme havien de ser jutjats, aquest advocat, un dels 300 acreditats al Tribunal de la Haya, no podia dir altra cosa que sí, altra resposta hauria estat una incongruència, però ho va fer, i així ho va voler aclarir, no com Director del Memorial sinó com advocat. Quina garantia pels que treballem per la Veritat, la Justícia i la Reparació.

Col·lectiu Republicà del Baix Llobregat.