Aquest sindicats que es posen al capdavant de les pancartes juguen a dues bandes negociant un agreujament de la crisi de l’estat, perjudicant al treballador que acaba marxant a casa i quasi sempre afavorint a l’empresa, que utilitza com ningú el xantatge del ara tanco com eina de pressió a l’administració. Ha de ser l’estat el responsable civil subsidiari de la irresponsabilitat de les multinacionals?, ha d’anar el president de la Generalitat a París a demanar al cap visible de Nissan clemència pels treballadors?. Les empreses tenen un deure social, no es pot permetre que es deslliguin del rol social que han de jugar perquè el sistema, el seu sistema, funcioni. No pot estar el benefici per sobre de l’ocupació. Quan una empresa arriba a un territori, l’administració local o autonòmica, de vegades l’estatal, posa sobre la taula terrenys, facilitats fiscals i també, si toca, diners. Quan aquestes empreses implantades ja, tenen beneficis per primera vegada o després de passar per problemes, reals o ficticis, solucionats per l’administració, resulta que quan no arriben als beneficis esperats fan fora als empleats o tanquen portes. És curiós, perquè la petita i mitjana empresa també acaba sent víctima de la secta del sobrebenefici, per un lloc de treball d’una multinacional es poden veure afectats quatre d’empreses més petites. I el problema deu ser que nosaltres no entenem com funcionen aquests monstres, que tant et fabriquen un vaixell, com galetes de xocolata o gel de bany. No importa que els números totals de la megamacroempresa siguin desorbitats, el que importa és que aquella divisió situada en un poble que no saben situar al mapa no arriba al benefici satisfactori marcat. Ara no marxen els treballadors al carrer perquè les empreses tinguin pèrdues sinó perquè el benefici no és el desitjat. Llavors aquest treballadors reben una indemnització i se’n van a l’atur, o es pre-jubilen a càrrec de la seguretat social, que som tots, de vegades amb cinquanta anys, amb la càrrega i la despesa que això suposa, i amb la pèrdua d’un capital humà necessari per a la societat.
I mentre la crisi va escopint parats al mercat laboral, a Europa ens venen amb les 65 hores. Ens hem tornat bojos o ens prenen por estúpids? o totes dues coses? I quina és la funció dels grans sindicats, que cobren de l’estat i dels afiliats, a més d’encapçalar manifestacions?. No es pot jugar al camp de l’empresari i al del treballador, el sindicat no hauria de comportar-se com un partit polític, ni ser una infraestructura que en el fons està més preocupada per la seva pròpia supervivència que per donar eines als treballadors per defensar el seus drets.
Quan tots estem a l’atur qui comprarà tots aquests productes que creiem imprescindibles per viure, però totalment innecessaris. Fins a quan el monstre consumista que han creat les multinacionals tindrà víctimes que devorar, i encara que no falti carn humana, en quin planeta de deixalles no reciclables haurem de morir? No és una exageració, és el nostre futur si no li posem remei.
